10 Nov Atreveix-te a parar.
Para un moment. Respira. Procura llegir aquest text sense pressa. Lletra per lletra, paraula per paraula, sense voler anar més enllà. Sense la necessitat de tragar més, de saber més. No. Assossega’t, adona’t de les tensions que puguin haver-hi al teu cos per relaxar-les i dur-los-hi una mirada comprensiva. Hi sou, us veig, us sento, us deixo anar. Atura’t, estiguis, sense més, aquest instant.
Pregunta’t, després, si això és una cosa que et permets fer, cada dia, cada setmana, cada mes o cada any. O cap d’aquests cada, perquè simplement estàs rodant en una roda que no para mai el seu ritme.
No és ella que ha de parar. Ets tu.
Sortir de les formes establertes fa por. Seguim un compàs imposat i unes costums que ens donen una falsa seguretat i identitat. Perquè és el que fa gairebé tothom, perquè és el que toca, perquè és el que hi ha… i, sigui el que sigui el que ens expliquem, molts cops és un argument que ni tan sols ha estat escollit per nosaltres. Ens l’hem tragat, ens l’han ficat sense que ho sapiguem. I nosaltres l’actuem.
Dir que tinc allò, que faig l’altre, que se’m preparen tot un seguit de plans… ajuda a mantenir-nos al fil de la navalla sense caure. Fent malabars amb la pròpia ànima, que de tant en tant intenta explicar-nos quelcom diferent.
Però no volem escoltar-la. Molts cops no. Fa por, també. Si la deixéssim parlar, així, lliurement, obertament, encara que fos per cinc minuts, segurament ens explicaria una versió tan diferent del que és la nostra vida, la vida, que preferim tapar-la, callar-la. Seguir el circ.
Perquè al final és això. Un espectable, on em pregunto si en aquest hi som els protagonistes o mers espectadors.
Deixar anar, un dia de cada dia, un passeig per l’arena del mar i obviar la rutina obre molts interrogants. Resulta que les onades del mar no tenen dies de la setmana, ni horaris, ni jubilacions. I connectant amb el seu anar i venir ajuda a connectar amb una naturalesa més profunda que qüestiona què és llavors verdader. Si la roda en la que rodo o aquestes passes que després el mar esborrarà amb la pujada de la marea.
Tenim una missió important, imprescindible, diria. Al menys, com a mínim, una vegada a la vida una persona ha de ser capaç de posar-se davant el mirall i mirar-se. No veure’s, sinó mirar-se i viatjar fins les profunditats del seu ser. I deixar-lo parlar, cridar, ballar… que s’expressi. Que ens expliqui i ens recordi. Qui sóc realment? Què he vingut a fer aquí? Quina és la meva veu real? La que no es confon amb la majoria. La que és única i només jo puc entonar. Treure-la, assajar-la. Mirar-me i transitar la vergonya que això implica, el judici, la culpa, l’amenaça de descobrir-me per primera vegada i que d’aquí en vingui un abans i un després.
Jo pregunto: hi ha alguna inversió que valgui més la pena que aquesta? Un dia, tard o d’hora, morirem. No hi ha una asseveració més real que aquesta, tot i que fem veure que no hi és. Tot el que ens endurem serà la nostra veritat personal. El que haguem estat capaços de viure fidels al que de molt endins ens parla i ens guia. I probablement això no té res a veure al que sempre ens han dit i ens hem cregut.
Cal silenci. Un temps, un espai. Pausa. Atreveix-t’hi. Agafa’t fort si tens por. A tu mateix/a i al teu cor, ets el/la teu/va millor aliat/da. I en aquest espai deixa que emergeixi, poc a poc, subtilment, secretament, la teva veritat, la teva necessitat, la teva força d’expressió vital.
Deixa que es mullin les formes de cartró amb les teves llàgrimes i es desfacin, a l’adonar-te que fins ara no t’havies vist. No t’amoïnis. Aquest moment és ple de joia, perquè quan hi arribis és el que finalment t’has trobat i escoltat. Has intuït allò que parla des de dins i que sempre hi és, i que possiblement et diu que deixis d’actuar en obres de teatre d’altres per ser protagonista de la teva.
Però no té a veure amb fer més, ni tan sols amb esforçar-te. Deixa que caiguin les capes, deixa’t despullar per la teva mirada i consciència. Deixa que caigui el que no és. No cal lluitar per a això. Cal descansar. En una societat que ens marca objectius i propagandes a tot arreu, no li interessa que recordem quelcom tan essencial: no hi ha cap lloc on anar, més que a tu mateix/a.
Només cal fer aquesta aturada. Sinó l’estructura està massa solidificada, té massa identitat, s’ho creu massa, com per deixar-se qüestionar fàcilment. És necessari que busquis els teus moments. Si ho fas, els trobaràs. Encara que siguin cinc minuts al dia, o a la setmana. Però mira’t d’a prop. Coneix quantes pigues té la teva cara. Quines sensacions habiten al teu cos moltes vegades adormides. Desperta-les i habita-les. I llavors pregunta’t.
Pregunta’t què necessites. Què vols realment. Qüestiona’t si aquesta és la vida que vols encarnar. I des d’aquí segueix parant, respirant, observant, mirant/-te… perquè un cop la consciència s’obre, se li deixa un espai, ja no hi ha volta enrere. Els canvis venen per si sols. La vida et viu i tu la vius a ella.
“De vegades la gent no vol escoltar la veritat perquè no volen que les seves il·lusions siguin destruïdes”. Friedrich Nietzche.
Sense comentaris