05 Mar Els/les nostres fills/es, un blanc fàcil.
Des que sóc mare, em sorprenen les observacions i percepcions noves que desperten en mi i que no em plantejava, al menys de la mateixa manera, abans de ser-ho. Miro a la meva filla i la veig confiada, entregada, vulnerable. La veig transparent i permeable a totes les coses que poden anar passant al seu voltant.
Això, a moments, m’ha atorgat una sensació de poder que fins i tot m’ha espantat. Tot el que digui o desdigui, cridi, m’enfadi o no m’enfadi, el que faci amb les meves emocions, amb les meves situacions… tot, en certa manera, arriba a ella i li penetra dins la seva experiència. Jo, perquè sóc la mare i implica tot el que implica. Però també el pare, i els avis, i tots els adults de referència per a ella passen a ser una part important i protagonista en aquest sentit.
M’ha espantat, a moments, pensar que pel fet de ser més “gran” que ella, em cregui amb més drets. Que per l’ús de la força, tan física com emocional, pugui voler manar-la, dir-li que ha de ser o no ser d’una determinada manera, que ha de fer tal o qual cosa. Només el fet de pensar-ho, el posar-me en el rol, el sentir-la a ella tan entregada, confiada i incondicional, m’obliga a fer una profunda reflexió de fins on ens poden arribar a portar segons quines respostes i reaccions.
De vegades, ella pot estar una mica més intranquil·la. Pel que sigui. Està amb el seu dret. Perquè té son, perquè té gana, o desgana, perquè no sap el que té, perquè està avorrida, perquè té fred, o calor, o ves a saber. M’observo a mi com, a dies, puc sostenir i acompanyar aquest estat amb calma. No li dic res, simplement estic amb ella, l’acullo, navego a favor de la paciència, deixo que faci el seu procés fins que, o perquè s’adorm, o perquè menja, o perquè vol, es calma. Altres dies, però, no tinc aquesta capacitat de mantenir-me d’aquesta manera. Llavors em descobreixo més irritable, impacient, i a moments fent-li comentaris com: “va, prou, calla, dorm, calma’t, etc…”. I no amorosa, sinó nerviosa. Des d’un judici com que ella no està fent alguna cosa bé i sóc jo la que sap el que ha de passar i ser.
Ella, que és encara pura, essencial, autèntica i innocent, que encara no té una ment contaminada que vol anar a fer mal, ni a ser punyent, ni a fer la guitza. Ella, que simplement està entregada a l’experiència de cada moment, que encara no viu ni en l’ahir ni en el demà sinó que transita l’etern ara incansablement. Ella, que no busca més que satisfer els seus anhels encuriosits de nadó que comença a descobrir món.
Com jo, com a adulta, puc fer-ho per procurar no tirar-li totes les meves expectatives i frustracions. Perquè quan dic que els nostres fills, o filles, o petits/es que ens envolten són un blanc fàcil, em refereixo a això. El camí fàcil (i immensament dolorós) és aquest. Convertir-los a ells/es en un contenidor on posar els nostres somnis, desitjos, odis, amors, desamors, intranquil·litats, projectes, projeccions, il·lusions, idealitzacions, i un llarg etcètera. I, com he dit al començar, això és tan fàcil! Perquè ells/es ens miren, entregats/des, amorosos/es i confiats/des, esperant de la nostra mirada i atenció. Tot amb el que vulguem carregar-los/les, ho aconseguirem, ho podrem fer, tenim aquest poder. Només des de la consciència i des de l’absoluta responsabilitat personal podem canviar aquest guió, o començar a canviar-lo, per a que cada vegada més puguem alliberar-los/les de totes aquestes càrregues, mentre a la vegada ens alliberem a nosaltres mateixos/es.
Com fer-ho? Com tot procés de creixement, la mirada ha d’anar cap a un/a. SEMPRE. No hi ha una altra alternativa. El procés de maduració personal passa per auto responsabilitzar-nos de la pròpia experiència. Sigui quina sigui. Mirar-la, llegir-la, integrar-la i decidir què fem amb ella. Però ens passi el que ens passi ens pertany i és cosa de cadascú assumir-ho. Amb això em refereixo, per exemple, que davant la situació que es presenti, la pregunta que ha de seguir-la pot ser: “què em passa a mi amb això?”. I només des d’aquí tenim realment la possibilitat de canviar alguna cosa, si és que la podem canviar.
Tornant a l’exemple que he posat de la meva filla. Fa uns dies que reflexiono amb aquesta idea, doncs m’he anat adonant que no hi ha res de dolent amb que ella es queixi, o ganyoli, o estigui més o menys nerviosa. Ella té el seu dret. La seva expressió, la seva manera, i ara és aquesta. Qui sóc jo per voler tallar-li? Per dir-li que no ho està fent bé? En sèrio? Ja? Amb nou mesos? No, penso que aquest no és el camí. Si des de tan petita ja estic intentant podar-li alguns comportaments (quan ara sóc absolutament viscerals i autèntics), què faré quan tingui cinc anys? Aquí, doncs, és quan se’m planteja la nova mirada. La que es desperta en mi i no és perquè segueixi cap teoria en concret. La que em qüestiona això: “Què et passa, a tu?”.
Què em passa a mi? Què em passa a mi quan després d’un dia llarg no hi ha manera que s’adormi ella? I em passen moltes coses. Puc estar cansada, saturada; puc necessitar una estona de llibertat, de tenir el meu temps… i això em pot fer sentir frustrada, enfadada, rabiosa, etc. Tot, TOT, és absolutament lícit. Però repeteixo. És lícit com jo em sento, és lícit com ella està. Només que si no hi poso consciència, el que em surt com a via fàcil és abusar del meu “poder” i voler que ella estigui com jo necessito que estigui per a poder estar com jo vull estar.
Penso que totes les situacions de la vida són miralls que ens permeten veure’ns a nosaltres mateixos/es, despertar aspectes que hem de despertar, per seguir aprofundint en la nostra consciència i poder cada dia sanar-nos i alliberar-nos una mica més. Llegir les experiències d’aquesta manera fa que no cregui amb les casualitats, i que senti que cada cosa que passa en el meu dia a dia té un sentit. Precisament, els/les fills/es són de tots els miralls el més gran. El castrar-los/es a ells/es, el tallar-los els impulsos, el dir-los el què han de dir i el què no, és estar-nos-ho fent a nosaltres. Perquè cada vegada que no deixem que Siguin, no ens deixem Ser. Perquè tot el temps que passem opinant de com haurien de ser o no ser, és temps que ens traiem de mirar-nos a nosaltres i qüestionar-nos si estem anant per on volem anar. Si la vida que vivim és la que realment volem viure.
Penso que és imprescindible el fer una lectura acurada de totes aquelles coses que “volem” i que “no volem” pels/per les nostres petits/es. Doncs totes i cadascuna d’elles estan parlant de nosaltres. De les nostres pors o desitjos, del que no vam poder realitzar i voldríem que ells/es fessin, dels nostres traumes i bloquejos, dels nostres patiments no resolts, entre d’altres. Només tornant aquesta mirada cap endins, donant un espai al que ha estat i no ha estat a les nostres vides, donarà l’oportunitat a que ens hi podem posar en pau i, d’aquesta manera, deixar que ells/es visquin la seva experiència.
Més que mai, el moment de la maternitat/paternitat és una gran oportunitat (diria que obligada) per revisar-nos i mirar on estem. Si som o no feliços. Quins canvis voldríem a la nostra vida. Si estic vivint des de la creativitat o des de la rutina. Si m’agradaria fer altres coses que no em permet el meu dia a dia. Si amb la nostra parella estem tenint la relació que necessitem, o calen canvis. Si tinc coses a dir a determinades persones que ajudarien a que em sentís més en pau. Sigui com sigui, fer un buidatge, una gran revisió interna, que permeti que ens puguem veure amb més profunditat i, així, poder alliberar als/les nostres fills/es de tot allò del que jo no m’he fet càrrec.
Perquè, al final, aquí cadascú ve a viure la seva llegenda personal. Jo, com a individu, segueixo escrivint la meva, a part de ser mare. I la meva filla, més enllà d’haver arribat a través meu, és un Ser lliure que ve a escriure la seva. Penso que recordar això és un acte d’amor i altruisme que hauríem de recordar cada dia de la nostra vida.
Sense comentaris