La mort m’ensenya.

06 Oct La mort m’ensenya.

Porto molt de temps esforçant-me, donant voltes, intentant, procurant… per arribar a ser, a fer, a sentir, a comprovar. Porto molt de temps lluitant per ser algú que se suposa que he de ser. Com si en algun lloc llunyà, efímer, etèric, s’amagués quelcom que en arribar-hi hi pogués trobar el tresor promès.

De repent arriba la mort i se’m planta a la cara. Em diu que de per si la vida ja és espiritual, que la vida corre sola i que el mateix fluir que ens duu un dia se’ns enduu quan així ho considera. Arriba la mort i m’explica que el cos minva i es queda i que l’ànima se’n va. L’essència, l’invisible, l’intangible. Em diu que no em preocupi… que el cos poc a poc s’anirà apagant, però que aquesta part volàtil i infinita tot just comença una nova aventura. Em diu que em postri davant de la persona que ha estat valenta de fer l’últim sospir, doncs és el mateix Déu encarnat i desencarnat aquí a la Terra. Em treu miratges i falses idees i creences, i m’explica que la saviesa resideix en tots. Que en el fons del nostre cor som iguals, més enllà de la forma i de la ment que decidim desenvolupar. Em diu que l’invisible és molt més grandiós que el visible, i que com un tobogan ens hauríem de deixar anar en cadascun dels instants que passen, com si fóssim nens i nenes entremaliats i curiosos davant l’espectacle que se’ns presenta. La mort m’explica i em diu que aquí tenim una oportunitat molt gran per viure moltes experiències diferents, i que no val la pena frenar-nos per pors o dubtes. Que això és efímer, tan efímer com una gota que cau de la rosada i es desfà al terra humit. I que igual que la persona que ara resta ajaguda davant meu, en un obrir i tancar d’ulls seré jo que un dia voli cap al més enllà. I llavors jo em pregunto: doncs perquè tenim por? I la mort em respon: perquè penseu que això no acabarà mai, i perquè us creieu massa a vosaltres mateixos. I llavors jo penso que més val descansar en cada instant, observar sense voler interferir ni controlar massa. Saber estimar amb el cor obert i les mans endavant per qui les vulgui agafar.

La mort em diu que no hi ha diferència. M’explica que tot és igual. Que aquesta persona que sembla que se’n vagi tan sols canvia de pla, se’n va a un altre de superposat on seguirà el seu camí. Em diu que això és com un mirall de doble cara, que per molt que no veiem l’altre costat, no vol dir que no existeixi. M’explica que la mort és tan viva com la vida, doncs no és mort en si, sinó que és una transmutació, una metamorfosis, un canvi. La mort és gelada, i en tocar-la amb les mans em recorda que val la pena mentre estem vius aquí aprofitar el caliu de qui ens rodeja. Que el batec del cor que funciona des que arribem, no ha de ser silenciat per vergonyes, i que donar abraçades i petons fan que aquesta calidesa viva és multipliqui per mil. La mort em diu que no ens amaguem, que ens atrevim, que diguem t’estimo tantes vegades com faci falta, i que recordem als que ens importen quan d’especials són i l’ agraïts que estem perquè hi siguin. La mort m’asseu a la seva falda i em demana que no tingui por, que el dia que arribi només he d’intentar fer un salt al buit, un vot de confiança davant el desconegut que em durà a conèixer móns inimaginables fins al moment. I també em diu, llavors, que no sigui impacient. Que durant la vida tot arriba quan ha d’arribar, i que més val que visqui relaxada. Les millors coses apareixen en els moments inesperats, i que la creativitat i la inspiració no es poden forçar. Em demana que abaixi el ritme, que contempli més. Que m’enamori de cada detall, i que em fixi amb tot el que se’m passa per alt perquè a primer cop d’ull pot resultar inútil. Allà de vegades és on s’amaguen els secrets més preuats. Em diu que no em preocupi pel futur, doncs què importa? El temps no existeix i voler estar controlant el què passarà només és un engany que em pren energia i presència. En els segles dels segles, aquest moment és un gra de sorra en un desert sense fi. Acaronar el present és l’eternitat manifesta en aquest instant. L’espiritualitat no requereix un esforç. L’espiritualitat és ara, i qualsevol cosa que surti de l’ara no és espiritual.