L’ansietat, més que un símptoma.

18 Ago L’ansietat, més que un símptoma.

Existeix la vida i la no vida i l’ansietat és la no vida en la vida. La no vida en la vida perquè en realitat estem vius si estem tenint aquest tipus d’experiència. És la condició de la nostra ment la que determina si ens hem de quedar aquí o no. Si podem canviar o no. Si ens fem petits o grans. Si ens amaguem o ens destapem.

La presència de l’ansietat en nosaltres resulta devastadora de vegades. Redueix a cendres. I  això és molt dolorós per una ment controladora que tot ho vol de plàstic i ben formulat. Tanmateix, una de les experiències més profundes de la vida és la d’esdevenir en cendres, perquè des d’aquí és l’única oportunitat que tenim per emergir d’una manera més nova i segurament més adient al que som nosaltres mateixos essencialment

Els símptomes físics que desperta l’ansietat són alarmes que s’activen per mostrar-nos que hi ha alguna cosa que falla, alguna cosa que fa pudor, alguna cosa que ofega. Alguna part de nosaltres que reprimim, que estem aplastant i callant forçosament. Com no ho deixem expressar de manera natural, comença a moure’s com una olla a pressió interna en forma de manifestacions físiques i psíquiques.

L’ansietat no existeix. L’ansietat la creem nosaltres. És una condició de la nostra ment, de les nostres pors, dels nostres defectes, de les nostres dependències, de la necessitat de control. Que no existeixi per si sola no vol dir que no la puguem experimentar i que en el moment de l’experiència sigui devastadora. Sé que ho és, ho he viscut en pròpia pell i m’he vist reduïda a alguna cosa molt petita. Només sé que, al final, gràcies a l’ansietat he tornat a néixer. I a estar més a prop de qui sóc realment i en essència.

La manera de treballar-la és analitzant la nostra línia de vida. Qui hem sigut i qui podem arribar a ser. Normalment, en una experiència d’ansietat la veu interior ha estat més que reprimida. Parlem d’aquella veu interior intuïtiva, que va més enllà de la raó i que de vegades ens diu coses que ens assusten. Més val tot ben controlat i col·locat, que no pas haver de fer massa moviments. Descobrir qui hem sigut i qui podem arribar a ser pot ser una de les troballes més importants de la nostra vida, sinó la que més. Normalment, qui hem sigut acostuma a anar lligat a qui s’espera que havíem de ser nosaltres. Per tant, tots els missatges a nivell extern, totes les expectatives i totes les projeccions que ens han posat a les espatlles. Els pares, els mestres, els avis, la societat, la publicitat, els veïns, els amics, els germans… nosaltres mateixos! Quan un comença a treure capes i capes i capes és normal sentir la sensació que queda nuu. Que per primera vegada, després d’haver-se plantejat que és realment inherent en un, s’adona que si treu tot el que no és de veritat, queda en res. En res… en cendres… i tornem a l’experiència dolorosa i transformadora a la vegada de tenir la possibilitat de renéixer de la pròpia mort. I quan un es queda buit, quan un no sap qui és, quan un es pregunta què carai ha vingut a fer en aquest món… té la magnífica oportunitat de començar a edificar aquest nou Jo que pot arribar a ser algun dia.

Un Jo més lliure, més essencial. Que està al món connectat al batec del propi cor. Que tindrà dies millors i dies pitjors però que seran en realitat escollits com a pròpia experiència de vida. Això implica riscos i fracassos. Risc de perdre, de deixar anar, de separar-se de vells patrons que de repent hauran quedat antiquats i ja no serviran en la nova experiència del Ser. Un sentirà que el que valia ja no val i això és una vivència molt profunda de desarraigament i desaferrament. El ser capaç de treure’s totes les cadenes i volar lliure sona molt bonic però no sempre és una decisió fàcil. La possibilitat aquesta promet sempre nous horitzons i noves oportunitats. Però un ha d’estar disposat a deixar anar, a no mirar enrere en molts moments, a confiar més el que diu quelcom endins que el que marquen des de fora. Sí, de vegades és nedar a contracorrent, és sentir que ningú acompanya, que ningú comprèn. Tanmateix, si hi ha una sensació que tot aquest esforç està valent la pena, que aquest és el camí on sembla que s’hi amaga el promès tresor del descobriment, cal seguir endavant. Només així podem arribar a la terra promesa. Al nostre regne interior. L’únic on s’hi amaguen tots els tresors haguts i per haver.

Quan un nen és petit té l’experiència inherent de la confiança en el que ha de ser. El sol fet de no fer cap plantejament mental al respecte, segurament perquè cognitivament no li és encara possible, fa que no es pugui plantejar les experiències i les possibilitats de la vida com a bones ni com a  dolentes. Simplement, són. Si camina i cau, plora i segueix. Si toca alguna cosa i es crema, es queixa i n’haurà après. No hi ha manera de crucificar cap experiència. Simplement, les coses són, i el petit aventurer és amb elles.

Un vincle segur permet aquesta sensació de ser capaç de menjar-se el món perquè el món no pot menjar-se’m a mi. És només en situacions de vincles més aviat insegurs o ambivalents que el nen comença a experimentar pors i ansietats des d’edats ben tempranes.  On ja comença a carregar amb un seguit de missatges i de motxilles que segurament no són seves però que ja li han traspassat. I els nens són vulnerables, sabeu? Es fan, pel que ja són essencialment i pel que els va arribant del seu voltant. Si se’ls presenta el món com un escenari insegur i perillós, aquesta persona haurà de començar a crear les pròpies armes perquè el seu instint de supervivència li dirà que si vol seguir endavant ha d’anar ben protegit. Si, al contrari, se li ensenya a confiar, a creure, aquest nen tindrà més llibertat en no crear límits que li impedeixin veure el cel.

Emmalaltim quan neguem aquesta confiança que de manera inherent ens connecta a la vida i amb el que ha de ser. Ens consumim quan per por a fer o a ser ens quedem quiets “per si de cas”.

La vivència de l’ansietat per a mi és l’alerta màxima de la urgència que té aquesta confiança i connexió a la vida per tornar a ser. No hi ha res en nosaltres que sigui defectuós, és un error pensar això. Som sencers tal i com som, encara que ens faltés alguna part, seríem per qui som, no per com som. Quan en una experiència de malestar o de malaltia volem extirpar la part que ens ocasiona malestar, és com si volguéssim extirpar una part de nosaltres mateixos en realitat. És una experiència com de voler desenroscar-nos el cap quan ens fa mal, però a un nivell més profund. El cultivar la sensació plena de perfecció per qui som, invita a posar una mirada més atenta a aquesta part tan perfecta com les altres de mi mateix o de mi mateixa que ara m’està cridant l’atenció per algun motiu.

L’exageració d’un símptoma ens pot portar segurament a la part més profunda de la nostra experiència. Tremolar encara més pot denotar la inseguretat que sentim en cada passa que fem. La taquicàrdia que augmenta pot fer palpable la sensació d’alerta i de por amb la que vivim. El respirar més ràpid i més superficialment pot mostrar l’exigència, la pressió, la sensació d’ofec amb la que de vegades visc a la meva vida. El sentir-me completament rígid o rígida pot ser el reflex de la meva necessitat de control, de manipulació, de voler que les coses siguin només com jo espero que siguin i amb l’esperança que el factor sorpresa desaparegui. I què és l’interessant d’això? Doncs que de tota aquesta informació ens hem de quedar amb les paraules que defineixen el nostre estat emocional, que és amb l’únic que podem lidiar realment. En aquest cas seria: inseguretat, por, exigència…

I llavors això em dóna la benvinguda a preguntar-me: què és per a mi la inseguretat? Quan em sento insegur/a? En quines ocasions de la meva vida me n’he sentit més? Hi ha algú de la meva família que en sigui, també? Quan era petita/a… me n’adonava d’alguna manera? M’han arribat missatges al llarg de la meva vida que m’alertessin de lo perillós que pot arribar a ésser tot plegat? I així, amb cadascuna de les vivències que vagin emergent a la superfície a mesura que ens anem posant de cara a nosaltres mateixos.

Transitar el camí amb confiança és un dels valors més preuats amb els que ens podem trobar al llarg de la vida. Confiança amb que tot és com ha de ser, i de que tot serà com hagi de ser també. Això no té res a veure amb la passivitat. Sinó que és apostar per tot el percentatge que em correspongui de responsabilitat amb mi mateix/a per fer el que el meu cor i la meva ànima marquin de manera essencial. Perquè tots tenim un perquè. Tanmateix i a la vegada, acceptant la porció incontrolable de la vida, que és inevitable i subjacent a ella. Seria com anomenar aquella frase que diu que és una tonteria amoïnar-nos per al que no podem canviar… i també per al que podem canviar! Acceptar la part dual de l’existència sense identificar-nos en ella.

Aquest és l’exercici de la nostra ment. El ser capaços d’observar sense identificar-nos. Estem acostumats a implicar-nos a les situacions com si fossin nostres. I sabeu? Som efímers. Tot seguirà quan nosaltres no hi siguem… cal plantejar-nos llavors fins a quin punt val la pena implicar-nos personalment amb segons quines situacions i persones, sobretot amb aquelles que ens fan sentir malament i ens produeixen sensacions de malestar.

Confiar amb el lliure fluir del propi moviment és seguir en el camí correcte. Quan la raó no hi és i el cos parla. El cos que és el vehicle del cor. El cor, que és la posada de l’ànima.