El Poder Transformador de les Crisis

17 Mar El Poder Transformador de les Crisis

Curiosament fa poques setmanes vaig compartir per segona vegada la xerrada “El Poder Transformador de les Crisis”. Sense saber que poc després, ens endinsaríem a nivell col·lectiu en un moment de crisis que marcarà, de ben segur, un abans i un després, en molts sentits de la paraula.

Algun dels temes que vam compartir a la trobada van ser les vàries emocions que es desperten en nosaltres en un moment així. Por, ansietat, desorientació, pànic, soledat… i què difícil és transitar-ho quan moltes vegades no comptem amb eines internes per poder-ho fer. No ens n’han ensenyat. Estem desproveïts/des, sovint, del més essencial per a saber sostenir i surfejar les diferents situacions que la vida ens pot portar. De vegades molt agradables i, d’altres, profundament dures.

Davant això, vaig aportar alguns consells, experiències, possibilitats, per a quan se’ns presenta un moment de crisis vital. És un recull d’aprenentatges tant a nivell personal com professional. Detalls que m’han servit en un moment donat, i que a dia d’avui segueixen marcant la diferència, segueixen sent flotadors interns que m’ajuden a respirar millor en moments d’ofec extern.

Així doncs, i davant la moguda en la que estem endinsats/des molts/es de nosaltres en aquests moments, m’he decidit a compartir-ho per aquí també.

Quines eines ens podem servir en una Crisis?

• Meditació i Respiració Conscient. Per mi aquesta és una eina ineludible. La pedra filosofal davant de qualsevol circumstància de la vida. Com vaig escriure fa poc, davant l’alarma externa, cova interna. Fa un temps era molt més rígida pel que fa al concepte de meditació. Amb el temps, he anat aprenent que tots els camins porten a Roma i que hi ha moltes maneres de “connectar”. Cadascú ha de trobar la seva, i sí que és important trobar-la. A dia d’avui hi ha moltes vies de meditació guiada, exercicis de respiració dirigits, que ens poden ajudar. El fet d’endinsar-nos en un exercici de meditació i/o respiració conscient, que per a mi va molt donat de la mà, no és una sense l’altra, canvia la nostra energia, la nostra vibració, el nostre estat mental, ens situa en un altre lloc. Un lloc més emparat, més protegit, com el fons del mar on les tempestes del cel no hi tenen un gran efecte. Allà es manté la calma. Tothom ens hauríem de responsabilitzar de trobar de quina manera podem tenir accés a aquest espai intern, a aquesta cova. Ens correspon, és el nostre tresor, només que ens n’hem allunyat, perquè no ens n’han parlat, i ara hi hem de saber tornar.
• Silenci. Considero que hi ha poques coses més poderosos que el silenci. El punt anterior va lligat a aquest, és clar. Tenir temps i espais reals de silenci, d’aturada, de deixar que tot allò que dona voltes de manera vertiginosa al nostre voltant caigui pel propi pes de la gravetat davant la nostra Presència. Observar, sense entrar, ni jutjar, desidentificant-nos de tot allò que no És. Entrar en lo verdaderament Real, cal d’un potent exercici de discerniment, que des del meu punt de vista ha d’anar acompanyat des d’aquest silenci i introspecció.
• Donar protagonisme al cos. El cos mai menteix, Sempre viu en el Present, i és profundament Savi. Està connectat a la nostra veritat més profunda i a la vida en general. És els nostres instints, les nostres sensacions, el nostre Sentir. Malauradament està moltes vegades anestesiat i condicionat per la ment. La bona notícia és que sempre estem a temps de recuperar-lo, perquè ell sempre ens està esperant. Despertar-lo d’una manera més conscient és un gran regal que ens podem fer a la nostra vida. Des de llavors, es pot convertir en el nostre gran aliat, el nostre baròmetre intern, el nostre guia. Com fer-ho? Cadascú ha de trobar la seva via, tal i com he dit al primer punt. Des de fer exercici físic, caminar, practicar ioga, ballar… Segurament hi ha uns camins que et connecten més que els altres, troba el teu. Per exemple, personalment, el ball i el ioga m’ajuden molt. A la vegada, conec a persones que a través de caminar per la muntanya o practicar un esport, els connecta i els equilibra. Els cos és meditació també.
• Acompanyar-nos en l’emoció. Està clar que en la societat en la que vivim hi ha emocions acceptades i emocions que no ho estan. S’accepta molt el positivisme, l’estar feliç, motivat, el tenir les coses clares, la valentia, etc. I, en canvi, es refusen emocions tan vàlides com la tristesa, la por, la ràbia, el desconcert, la vulnerabilitat… això ens fa molt mal. És absolutament lícit, i més en un moment de crisis i de dificultat, sentir el munt de coses que es poden desplegar dins nostre. Moltes vegades dic que ens abandonem quan més ho necessitem. Si em sento trista, és important que m’acompanyi en aquesta emoció. Si no tinc les coses clares, és important que m’agafi fort de la mà; en algun moment, tornaré a veure la direcció. Si estic enfadada, és important que pugui canalitzar aquesta ràbia. Tot allò no acceptat i drenat d’una manera sana queda estancat i bloquejat en el nostre cos. Si a més a més el tenim anestesiat, com deia una mica més amunt, es converteix en un pou que aguanta i aguanta fins que explota (moltes vegades en forma de símptomes i malaltia). Sentir el que sentim està bé. El tema és què fem amb això, de quina manera ens acompanyem, ens parlem, ens mirem, ens permetem.
• Coses senzilles, que no simples. Fa no massa vaig llegir quelcom que em va agradar. Deia alguna cosa com que davant de situacions grans, en que tot estigués remogut, et dediquessis a les coses senzilles, com fregar el terra, regar les plantes, fer-te una dutxa, etc. On es pot afegir el sortir a passejar, posar-se a pintar, llegir un llibre que t’agradi, escoltar la teva música preferida, contemplar una flor… No vagis més enllà. Per a què serveixen les grans aspiracions, sobretot en moments així? Dedica’t a l’ara, al que tens a l’abast. A caminar una passa rere l’altra, i el demà ja arribarà.
• No “per què”, sinó “per a què”. És una potent eina que es contempla des de la teràpia Gestalt. El “per què” ens situa en una actitud victimista. El “per a què” ens torna la Responsabilitat. El que és ja està sent, per tant, què penses fer-ne d’aquesta experiència?
• Acceptació del que ja És. I el punt anterior m’invita a parlar d’aquest. Hi ha una frase de Eckhart Tolle, autor del llibre “El Poder de l’Ara”, que diu: “El moment present és com és. Sempre. Pots deixar-lo ser?”. Una de les coses que ens fa sofrir més a la vida és la Resistència al que està sent. Sempre dic que és natural, en un inici, aquesta resistència. Sobretot davant segons quines situacions, s’activen resistències, pors, etc. I, a la vegada, és veritat, que el camí que sempre ens acaba portant a una certa pacificació interna és la de l’Acceptació. Acabar assumint el que és, tal i com és. Davant d’això, podem respirar, mirar, i adquirir les eines que puguem necessitar en cada moment. La lluita crea resistència, rigidesa i sofriment intern. L’acceptació relaxa. Fins i tot en les experiències doloroses. Està bé abans, haver pogut transitar, com dèiem també més amunt, altres emocions que s’han pogut despertar. Ràbia, tristesa, negació, etc. El poder-les sentir i viure-les, facilita que el moment de l’acceptació arribi d’una manera més real i no tan fingida. Tot el que sentim és lícitament humà, i és important que ens entenguem en això.
• Actitud del surfista. Aquesta és una reflexió que ja vaig llegir fa molts anys del Jorge Bucay. Es refereix a anar aprenent a surfejar les situacions de la vida. Saber surfejar tant les onades altes (com serien els moments agradables), com les onades baixes (els moments dolorosos). Saber estar en un lloc i en l’altre, apegant-nos el mínim possible. Els budistes diuen que tots volem la felicitat i evitar el sofriment. I en el fons, així és. I també diuen que una de les coses que més ens fa patir a la vida és l’aferrament. El voler-nos quedar apegats a una situació, no acceptant la impermanència de la vida, amb tot el que comporta. Aquesta actitud del surfista m’incita a imaginar, a mi, una forma ondulant, sensual, canviant. Quan la Vida ens regala un moment planer, agradable, generós, està bé poder-lo respirar, emplenar-nos d’ell, com dic jo de vegades, agafar aire i forces, perquè de ben segur que després en vindran d’altres de més foscos, més inestables i probablement dolorosos. I està bé. La Vida és així, amb el seu Yin i el seu Yang, amb la seva llum i la seva foscor, amb els seus reptes i aprenentatges, i quan abans aprenguem a ballar la seva dansa i a seguir-li el ritme, menys serà el nostre sofriment.
• “Això, també passarà”. El meu primer mestre de ioga, entre moltes coses que em va ensenyar, me’n va transmetre una que ha quedat tatuada en mi molt profundament. I és aquesta: “Això, també passarà”. Ell deia: “lo bo i lo dolent, això, també passarà”. Lligat a l’anterior, i des d’aquesta actitud de desaferrament, podem contemplar amb certa panoràmica les situacions de la nostra vida, sabent que sí, això, també passarà.
• “Què vol la Vida de mi”. I per últim, i no menys important, comparteixo una ensenyança que també em va transmetre aquest mateix mestre. Ell deia: “No és el que Jo vull de la Vida, sinó Què vol la Vida de Mi”. Això m’invita a una actitud d’abaixar el cap davant aquesta immensa Vida, que és la que em permet estar i seguir aquí, desperta en mi la humilitat, i em posa al seu servei, tant en els moments de joia, com en els moments de dolor. Sóc una servidora seva, això és tot.

Amb aquest últim punt tanco l’article, invitant a aquesta reflexió. Davant tot el que s’està movent, potser és hora de deixar una mica de costat què és allò que vol el nostre ego individual, i llegir què ens està demanant i dient la vida amb tot el que està passant. No oblidem que una Crisis sempre té amagada darrere Canvis i Oportunitats. Espero des del fons del cor que sapiguem transmutar, transformar i transcendir tot allò que la Vida ens està demanant, per poder d’ara en endavant caminar amb Ella d’una manera més fidel, alineada, amable i respectuosa.